| -veualternativa | |
| Nº
167
7 de desembre de 2002 Setmanari
|
--N O T Í C I E S Barcelona és la ciutat d'Espanya on l'habitatge és més car L'Hospitalet contra els pressupostos de l'Estat Detenido insumiso en Barcelona Representants d'EUiA viatgen a Iraq De Veneçuela a l'Argentina, "Cacerolazos", per Maurice Lemoine per Francisco Fernández Buey |
| N O T Í C I E S | |||
Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA, ha qualificat el missatge de cap d'any del President de la Generalitat com el discurs d'un trilero de la política. Pel coordinador d'EUiA, Pujol ha pretès amagar, darrera de referències simbòliques, les responsabilitats d'un govern incapaç. Per EUiA, poques famílies catalanes s'hauran vist reflectides en les paraules de Pujol, perquè mostra un país i un Govern irreals. La realitat és una altra: talls en el subministrament elèctric, més accidents i precarietat laborals, llistes d'espera i problemes amb les ambulàncies, manca d'escoles bressol, barracots escolars, manca d'assistència domiciliària i de llars per a la gent gran, fugues de les presons, pesta porcina... Pel coordinador general d'EUiA són cíniques les repetides referències als perills per l'autogovern fetes per Pujol, perquè CiU està sent el millor aliat del PP. Barcelona, 31 de desembre de 2001. |
|||
Després de veure les informacions aparegudes ahir on es mostrava que Barcelona és la ciutat de l'Estat on l'habitatge és més car, CC.OO. vol destacar que el preu de l'habitatge i la manca d'habitatge social és el principal problema dels treballadors de Barcelona. Aquests preus prohibitius redueixen el seu poder adquisitiu, els expulsa de Barcelona cap a poblacions amb més habitatges i més assequibles i dificulta l'autonomia dels joves que no poden fer la seva vida com a persones independents. Comissions Obreres sap que és cert que hi ha poc espai disponible, però considerem que existeix una clara responsabilitat de l'administració municipal de Barcelona. Cal recordar que no s'ha fet política per promoure sòl públic per construir habitatge social, les operacions urbanístiques dels darrers anys no han reservat sòl per fer aquest tipus d'habitatge. És el cas de Diagonal Mar que s'ha deixat exclusivament en mans de la iniciativa privada que ha construït pisos del tot inassequibles per als treballadors. Fins i tot cal denunciar que s'han incomplert acords amb les organitzacions socials com el que va subscriure l'alcalde Maragall l'any 1990 on es comprometia al què el 50% del sol promogut per l'Ajuntament seria per fer habitatge social. Barcelona, 4 de gener de 2002. |
|||
Moció presentada pel grup EUiA+Els Verds de L'Hospitalet de Llobregat al ple de l'Ajuntament Atès que els Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2002 suposen una regressió, tant en la inversió pública, despesa social, investigació; que la política pressupostària de dèficit zero perjudicarà la creació de treball i el deteriorament de la protecció social; que conjuntament amb la Llei d'Estabilitat Pressupostària empitjoren la situació financera dels municipis, els quals prestant serveis que la ciutadania demanda i que són competències d'altres administracions, que no els presten i que per part de l'Estat no es reconeixen pressupostàriament aquestes tasques que desenvolupen els Ajuntaments, el grup municipal d'Esquerra Unida i Alternativa + Els Verds, proposa al Ple de l'Ajuntament: manifestar el nostre rebuig al Projecte de Pressupostos Generals de l'Estat i instar el Govern de l'Estat perquè destini més recursos econòmics ordinaris i més inversions per a les administracions locals. |
|||
Tres días después de la desaparición efectiva del Servicio Militar Obligatorio en España continúan las detenciones de insumisos. Jesús Prieto García, natural de Santander y residente en Madrid, que se encontraba de vacaciones en Barcelona, ha sido detenido por el Cuerpo Nacional de Policía a las 14:00 horas del jueves 3 de enero tras entregar su DNI en el hostal en el que se hospedaba, en virtud de una orden de detención por delito de insumisión dictada por el Juzgado n.º 3 de lo Penal de Santander. Actualmente (23:35 horas del jueves 3 de enero) permanece detenido en la comisaría de Nou de la Rambla de Barcelona y pasará a disposición judicial mañana viernes. |
|||
El passat dia 2 de gener, un centenar de persones d'organitzacions i representants institucionals de tot l'Estat espanyol van marxar cap a Iraq, en un viatge organitzat per la Campaña Estatal por el Levantamiento de las Sanciones a Irak (CELSI). Entre aquestes persones es troba un grup de 17 procedents de Catalunya, 6 de les quals són representants d'EUiA, encapçaladess pel seu president, Jaume Botey. Els objectius del viatge són expressar el rebuig a l'embargament i les sancions que ofeguen el país des de 1990 i a l'amenaça d'una nova intervenció militar, així com solidaritzar-se amb el poble iraquià, la principal víctima del bloqueig i les sancions. Durant el viatge lliuraran diverses tones de material escolar i dos milions de llapissos destinat als nens i nenes de l'Iraq. Durant el seu viatge s'entrevistaran amb el vice-primer ministre, Tareq Aziz, amb els ministres d'Educació, Sanitat i comerç, amb la presidenta de la Federació de Dones de l'Iraq, amb l'alcaldia de Bagdad, amb l'Arquebise de l'Església Catòlica Oriental, amb el coordinador de l'Ajut Humanitari per a Iraq de les Nacions Unides. |
|||
| S O L I D A R I T A T | |
| Con
Azmi Bishara
El diputado palestino israelí Azmi Bishara ha sido desposeído de su inmunidad parlamentaria por motivos políticos, en un acto de clara discriminación. Por ello se ha lanzado una campaña internacional de apoyo al diputado palestino israelí Azmi Bishara y se acaba de crear una sección para España y América Latina. Lee, suscribe y difunde el llamamiento de solidaridad. La campaña internacional tiene un sitio (en inglés) en la web. La sección en lengua española está en la web. Haz llegar tu nombre, ocupación, ciudad de residencia y si quieres seguir siendo informado/a de la campaña tu dirección de correo electrónico al correo-e. |
|
| I N T E R N A C I O N A L | |||
Desde el día 25 de diciembre, 131 prisioneros saharauis han comenzado una huelga de hambre ilimitada en protesta por sus condiciones de encarcelación. Se trata de 23 prisioneros políticos, detenidos por haber participado en manifestaciones en El Aiún y Smara en el mes de noviembre pasado. Seis de ellos fueron condenados el día 20 de diciembre último, el resto están a la espera del juicio. Denuncian la represión, los secuestros y los juicios sumarios a los que son sometidos y exigen su liberación inmediata. A los detenidos políticos se han unido prisioneros comunes que protestan contra sus condiciones de encarcelación y la discriminación de la que son objeto por el hecho de ser saharauis. En efecto, las penas dictadas contra ellos son más severas y no se benefician de circunstancias atenuantes que sí son reconocidas a los marroquíes. Son de todos conocidas las precarias condiciones de la prisión civil de El Aiún: con una capacidad de entre 200 y 250 personas, el establecimiento alberga en la actualidad a más de setecientos detenidos. Las celdas están abarrotadas y, en consecuencia, con condiciones higiénicas deplorables; rápida propagación de enfermedades contagiosas como la tuberculosis; hostigamiento sexual, particularmente a los menores que no cuentan con un departamento separado, y tráfico de drogas. La administración penitenciaria y el procurador del rey ante el tribunal de primera instancia de El Aiún que se desplazó al lugar, han tratado de convencer a los huelguistas para que abandonen su actitud sin que haber obtenido resultado alguno. Ahora los amenazan de traslado en otras cárceles en Marruecos. Desde hoy no reciben más las bebidas azucaradas que son su única alimentación. Siete presos fueron trasladados al hospital y 25 están en muy malas condiciones de salud. Simultáneamente al movimiento de protesta en la prisión, las madres de los detenidos se manifestaron el día 26 ante la Corte de Apelación, al día siguiente y hoy ante la prisión civil. En cada ocasión fueron dispersadas por la policía que confiscó su material. |
|||
Els mitjans que a principis de desembre del 2001 multiplicaven els editorials vitriòlics sobre Veneçuela no era perquè es preocupessin del canvi total del mercat petrolier. L'enfonsament dels preus, d'una grandària superior a la que havia previst Caracas, conseqüència indirecta dels atemptats de l'11 de setembre, provocarà un alentiment del creixement l'any 2002 el projecte de pressupost havia estat fet sobre la hipòtesi d'un preu mig de 18,5 dòlars per barril, és a dir, quatre dòlars més que el nivell actual. Tampoc importa gaire que el president veneçolà Hugo Chávez hagi guanyat totes les eleccions democràtiques organitzades des de la seva arribada al poder i que la Constitució de 1999 hagi estat aprovada pel 71,21% dels votants. El que crida l'atenció són els "cacerolazos", soroll provocat per la burgesia i una part de les classes mitjanes copejant cassoles per demostrar el seu descontent. L'aprovació de 49 decrets llei ha fet esclatar el polvorí. Entre els més importants d'aquests textos, una llei sobre la terra i el desenvolupament rural preveu mecanismes d'expropiació dels "latifundios" i de distribució de les terres als camperols que no en tenen. Mentre que un grapat de propietaris acaparen el 70% de la superfície conreable, el país ha d'importar aliments massivament per donar de menjar a la població! Una llei sobre els hidrocarburs augmenta el cànon de l'Estat i fa obligatòria la seva participació majoritària en les associacions amb les companyies petrolieres. En nom del "dret sagrat a la propietat privada", els amos de la terra reforcen una oposició al davant de la qual s'han posat i que comprèn la patronal i els propietaris dels mitjans de comunicació. La Confederació dels Treballadors de Veneçuela (CTV), lligada als partits polítics posats fora de joc per la "revolució bolivariana", s'afegeix a la vaga patronal organitzada el 10 de desembre. Aquesta té èxit i no és d'estranyar: és difícil que els treballadors puguin anar a treballar si les empreses tanquen les portes! Malgrat que les activitats de la patronal tenen un ressò molt feble entre la població i que el president Chávez continua tenint una gran popularitat entre els sectors més pobres del país, els diaris i les ambaixades s'omplen la boca parlant del caos social, econòmic i polític en el que s'enfonsa Veneçuela. Així i tot, no és a Caracas on els "cacerolazos" i la mobilització popular faran caure un president, sinó a Buenos Aires, a l'Argentina. S'havia oblidat la revolta dels 16 i 17 de desembre de 1993 a Santiago del Estero; ens havíem interessat poc, al 1996, dels primers "piqueteros", aturats que muntaven barricades a Cutral Cº, a la província de Neuquén; s'havia menystingut la multiplicació d'aquests "piqueteros" i les mobilitzacions de les capitals de província que anaven arribant al cinturó obrer de Buenos Aires. Ningú havia fet esment, el 24 de juliol de 2001, a la primera assemblea nacional d'organitzacions populars, territorials i d'aturats i, el 4 de setembre, al naixement del Front Nacional contra la Pobresa (Frenapo), que uneix a les principals organitzacions populars del país. Tal volta no era l'Argentina el millor alumne del Fons Monetari Internacional (FMI)? Justament! Un deute exterior de 132 mil milions de dòlars (46% del PIB pel capbaix), iniciat per la dictadura (1976-1983), augmentat pel règim de corrupció i rapinya de Carlos Menem (1989-1999), mentre la població sofria sense anestèsia el ferro roent de les reformes estructurals, que es compten entre les reformes neoliberals més radicals del continent. Darrers resultats coneguts: quatre anys de recessió, una economia en caiguda lliure, una crisi fiscal, múltiples tancaments d'empreses, una hemorràgia de llocs de treballs, una misèria creixent. L'atur ateny un rècord del 18,3% a l'octubre i la pobresa copeja 15 milions d'argentins. Domingo Cavallo, economista ultraortodox ja present a l'època de la dictadura militar, va inventar durant el govern de Menem la paritat peso-dòlar per "polvoritzar la inflació". Al mateix temps va polvoritzar les exportacions argentines, que van deixar de ser competitives. Tornat a cridar el març pel president de centreesquerra Fernando de la Rúa, va intentar primer un "mega-canvi" al juliol (canvi dels títols de deute a curt termini per altres a més llarg termini, però amb interessos molt elevats), abans d'imposar una política de dèficit zero: entre d'altres mesures, una reducció del 13% dels salaris dels funcionaris i dels jubilats. Insuficient. Mentre que Argentina es troba pràcticament en bancarrota, l'FMI refusa de deixar-li 1260 milions de dòlars per fer front al pagament dels interessos del deute extern. L'anunci de noves mesures d'austeritat llença els desposseïts, sense bandera precisa i sense dirigents, a la recerca desesperada d'aliments. Assalten i roben supermercats. I al reajustament estructural succeeix el reajustament polític. Els grans inversors i especuladors han fet sortir 15 mil milions de dòlars del país: el 2 de desembre, "per evitar el caos provocat pels especuladors", Cavallo congela els dipòsits bancaris dels ciutadans "ordinaris" i autoritza a retirar tan sols 250 dòlars per setmana. Fins aquell moment desmobilitzada, la classe mitjana surt al carrer el 19 i el 20 de desembre. L'estat de setge i una repressió que provoca 31 morts no podran salvar d'aquesta "furia", de la qual són absents tant els partits polítics com els sindicats, ni el detestat ministre de finances, ni el president de la Rua, el qual fuig en helicòpter de la Casa Rosada el 20 de desembre. El nou president escollit pel Congrés, el peronista Adolfo Rodríguez Saá, ho va prometre tot: va anunciar la suspensió dels pagaments dels interessos del deute a l'espera d'una negociació amb els creditors, va refusar tant la "dolarització" com la devaluació malson dels particulars i de les empreses endeutades en dòlars, va preveure la creació d'una tercera moneda l'argentino i prometé la creació d'un milió de llocs de treball! Es tractava de guanyar temps per desactivar la pressió popular. El fenomen del deute extern, tant de l'Argentina com d'Amèrica Latina, i de les polítiques neoliberals que s'hi troben lligades es troben incontestablement al banc dels acusats. Però faria falta més per impressionar Washington. Sempre és en direcció del règim d'Hugo Chávez que la capital imperial dirigeix les seves crítiques més punxants. Més informació sobre la crisi argentina: Observatori del Deute (web), Attac-Argentina (web), Indymedia-Argentina (web). |
|||
|
||||||
| Fan
aquest butlletí Totes les amigues i amics que ens envien les seves
notícies i col·laboracions.
I també Maria Rosa Borrás (traduccions), Miguel Candel (traduccions), Rosa Cañadell (col·laboradora), Víctor Cassi (traduccions), Paco Fernández Buey (Cultura), Joana Mariné (Oficina de Premsa d'EUiA), Neus Porta (versió html), Agustí Roig (director) i Jaume Segarra (cròniques). |
Altes
i baixes Per canviar de versió (html, text), subscriure amistats, donar-se
de baixa/
Altas y bajas Para cambiar de versión (html, texto), subscribir a amistades, darse de baja/ butlleti@euia.org. © Copyleft Es permet la reproducció i difusió dels articles de Veualternativa. S'agraeix, però, que se n'indiqui la procedència així com la nostra adreça de correu-e: butlleti@euia.org. |